El problema de les participacions preferents
L'analista de AIF explica els pros i contres d'aquest producte en el que milers d'estalviadors estan atrapats per les entitats financeres
Molt s'està parlant aquests dies dels inversors que al seu dia van apostar per un producte anomenat " participacions preferents "emeses, en general, per moltes entitats financeres, un producte que era bastant desconegut per a moltes persones però un producte considerat fins fa poc com a molt segur i rendible per molts dels inversors que van arribar a adquirir-lo.
Per poder analitzar la situació, en primer lloc, caldria recordar de quin tipus de producte estem parlant: les participacions preferents són títols considerats híbrids, a mig camí entre la renda fixa i la renda variable, ja que sense arribar a ser accions, comptabilitzaven com a recursos propis per a les entitats que les emetien.
Els més curiós és l'engany a què pot portar el nom de "preferent", que es refereix al fet que si l'entitat emissora fes fallida, les forquilles de preferents cobrarien, si quedés prou patrimoni , abans que els accionistes (tindrien preferència sobre els accionistes) , però també és cert que cobrarien per darrere de tots els altres creditors de l'entitat emissora, de manera que, en la pràctica, les probabilitats de recuperar els diners en cas de fallida serien pràcticament nul · les.
Per si això fos poc complex, el cobrament dels generosos cupons que prometien les preferents no està garantit, ja que està subjecte a la consecució, per part de l'entitat emissora, d'uns determinats beneficis.
I per si tot això encara fos poc, estem davant un producte amb venciment perpetu i sense liquiditat en els mercats financers, ja que no existeixen inversors interessats en comprar-les i els anomenats "creadors de mercat" només estan disposats a fer-ho a preus molt baixos , per exemple, al 50% del valor nominal, el que en la pràctica faria que si un inversor les ven a aquest preu perdria la meitat del capital que va invertir.
Resulta sorprenent, per utilitzar un terme suau, que en els últims anys aquest producte s'hagi col · locat massivament per part de les entitats financeres entre milers de petits, i no tan petits, estalviadors, que tenien un perfil de risc conservador i no tenien ni la més remota idea de les veritables característiques d'aquest producte, que acabem de comentar.
Excepte honroses excepcions, la comercialització d'aquest producte ha deixat molt a desitjar, ja que, una vegada més, els assessors financers empleats de la banca no han explicat prou bé els riscos del producte, a causa de la pressió i el conflicte d'interès als que estaven sotmesos perquè l'únic objectiu de les entitats era col · locar el producte com fos.
Avui, molts assessors d'inversió independents ens trobem amb multitud de clients "enxampats" amb aquests productes, que no poden recuperar la seva inversió i que es veuen forçats a mantenir els seus diners invertit en una entitat en què han perdut tota la confiança.
Les operacions de canvi que finalment s'han dut a terme o s'estan duent a terme per part de les entitats són variades i necessiten d'una anàlisi individual, però en bastants casos s'està abusant novament del client obligant-lo a canviar els seus preferents per accions en un futur, establint ara un preu de l'acció que potser en el moment de la conversió s'hagi ensorrat, amb la consegüent pèrdua del capital invertit.
O pitjor encara, en algunes operacions de canvi, s'obliga els inversors a canviar i mantenir durant llargs períodes, per exemple durant 10 anys, deute subordinat, a un interès molt per sota del mercat per aquest tipus d'inversió, el que fa impossible que abans dels 10 anys es pugui vendre aquest producte en mercat secundari sense patir una voluminosa pèrdua de capital, i per tant, obligarà els inversors a mantenir els diners invertits fins al venciment, els agradi o no els agradi.
Per tant, podem parlar d'un autèntic " corralito "a l'espanyola, que és inimaginable en països més avançats financerament però que de produir-se en algun d'aquests països, hauria tingut importants conseqüències per als directius de les entitats responsables. Aquí, però, tots tan contents.
No voldria acabar sense fer una reflexió sobre la nul · la utilitat de la Mifid en aquests casos.
En efecte, la directiva europea que suposadament havia de protegir els petits inversors ha demostrat ser paper mullat, ja que les entitats continuen col · locant al seu antull els productes que els interessen en detriment dels interessos dels inversors particulars, que estan en clar desavantatge per la seva baixa cultura financera.
Una situació que té poques possibilitats de canviar, ja que la reestructuració financera que estem vivint ens està portant a la formació d'un oligopoli bancari, amb l'excusa de la crisi, el que provocarà una disminució de la competència entre entitats, i per tant perjudicarà als inversors i afavorirà la continuació d'aquest tipus de pràctiques.
Per més que ho repeteixin alguns polítics, banquers i mitjans de comunicació, és una enorme fal · làcia que l'única forma de sobreviure avui dia per als bancs sigui convertir-se en entitats de major grandària, i tenim alguns exemples al nostre país que tossudament ens demostren que es pot ser petit o mitjà, i alhora molt eficient.
Tots sortiríem guanyant. El model a seguir és Regne Unit, on els assessors independents són un actor fonamental en el sistema financer, però aquí encara estem, malauradament, a anys llum.
Arcadi Orrit , director d'Inversió de AIF (Associació de Professionals Assessors Independents Financiers).
Font:http://www.lavanguardia.com/economia/20120221/54258094071/el-problema-de-las-participaciones-preferentes.
